Història

L'antic nom del poble era Osikerda, el qual segons els historiadors, pertany a la família dels noms de la Bètica, els primitius habitants de la qual eren els ilercavons i segons algun descobriment arqueològic aquesta estava situada en una partida anomenada actualment els Arenalets, al nord de l'actual nucli urbà. El nom d'Osikerda a portat a diverses hipòtesis, una d'elles la relaciona amb l'antiga ciutat romana d'Osicerda, que encunyava moneda i que no es sap exactament on estava ubicada, es creu que a la part dreta de l'Ebre, entre Catalunya i Aragó.

També existeix informació que durant les excavacions per a la construcció del canal de la Dreta de l'Ebre, a mitjans segle XIX, van aparèixer jaciments arqueològics d'una granja iberoromana però, com que l'obra portava pressa i els constructors no estaven disposats a paralitzar-la, la major part de les restes van ser llençades al riu per les màquines excavadores. L'únic que es va conservar van ser insignificants fragments i uns quants esbossos que actualment es conserven al museu de Tortosa però, la majoria van desaparèixer durant la guerra civil espanyola.

Amb tot, és molt probable que en l'època romana s'hi ubiques una vila què, amb el domini dels àrabs, va esdevenir una granja comunal anomenada Ossera, dedicada a l'agricultura i administrada pel taifa tortosí.

Durant l'edat mitjana, Xerta fou reconquerida, junt amb Tortosa, per Ramon Berenguer IV. Concretament, la trobem documentada a la carta de franqueses que el comte va atorgar als jueus l'any 1149.

Fins l'any 1625, el poble encara depenia de Tortosa a efectes d'impostos. Després d'una sèrie de plets a la cort Reial amb aquesta ciutat, Xerta va aconseguir esdevenir per reial decret una vila independent. En aquest conflicte va destacar el paper del bisbe de Barcelona Joan Sentís i Sunyer, fill natal de Xerta que arribà a ser virrei de Catalunya entre 1622 i 1626, en defensa de les aspiracions del seu poble.

La vila va patir amb molta intensitat les conseqüències de la guerra dels Segadors (1640- 1652), essent saquejada en diverses ocasions. Aquests fets es varen repetir dos segles més tard, a la guerra del Francès (1808- 1814). La situació estratègica a la vora de l’Ebre, explica la principal causa dels continus saquejos que ha patit la població durant els diversos conflictes històrics.

Xerta té tota l'abundància de l'aigua de l'Ebre, que ha inundat periòdicament les seves hortes i les ha fecundades amb els seus llims però,encara que sembli una paradoxa, l'horta de Xerta és regada per l'aigua que corre des de la muntanya i es canalitza per les sèquies que travessen el poble i es distribueixen a dojo pels horts. Els sarraïns foren els primers que canalitzaren l'aigua de les Fonts dels Ullals. Varen construir una sèquia per conduir les aigües des d'aquest lloc fins al poble, i al voltant d'aquesta, a partir del segle XVII, van anar sorgint diferents molins que aprofitaven la força de l'aigua per a moldre farina i regalèssia, fins i tot a partir de l'any 1918 es va instal•lar una hidroelèctrica local que amb l'aigua de la sèquia generava energia elèctrica per a Xerta i Aldover.

En el plet sostingut entre Xerta i Paüls sobre el dret de Xerta a usar les aigües de les Fonts, el rei Pere III el Cerimoniós donà sentencia favorable a Xerta, l'any 1383. El motiu era perquè l'ús venia des de temps immemorials. Aquesta aigua rega unes 172 hectàrees de terra, dividida en Horta de Dalt i Horta de Baix. El conreu principal és el taronger, arbre que és representat simbòlicament en l'escut de Xerta.

El principal conreu de secà és l'olivera, amb unes 1.235 hectàrees, els garrofers amb 380 h i els ametllers amb 21 h. Endemés, té 679 h de garriga, 444h de pasturatges i actualment s'han deixat de conrear els cereals per no ésser rendibles. Algunes terres de secà han quedat ermes, conseqüència lògica del desplaçament del treball del camp a la industria.